CALDERS: PARADÍS DEL CANTO I LA POLS

Aquests dies em van proposar anar a conèixer Calders, una escola molt a prop de Manresa i de la que havia sentit tot tipus de comentaris: gent que era fanàtica del lloc i altra a la que no li agradava gens. Jo crec que no hi han vies dolentes o lletges, la que per a un és molt bona, a altre li sembla horrible. Segurament aquesta diferència ve donada perquè acostumem a dir que ens agrada o que és bo, allò que ens resulta més còmode perquè se'ns dona bé. En canvi, si passem por, ens costa fer els passos, ens sentim insegurs... ens resulta més fàcil dir que la via és dolenta. I es que els escaladors som uns experts amb les excuses!!
No caure en aquest error, però reconec que aquest tipus d'escalada se'm dona fataaaaaallll!!!!
Les vies són curtes i més que desplomades, hem de parlar de sostres, especialment quan més puja el grau. Passos llargs en una roca que sembla que s’hagi de descompondre (i de vegades ho fa...), peus precaris i remades, remades, remades... :S
Ara, si vas sovint et pots posar inhumana, és un lloc perfecte per entrenar, agafar força, resistència i tècnica de peus (perquè sense peus ja et dic que ni et mous, a no ser que com algun bou que altre siguis capaç de fer les vies a campus...)
Aquí teniu les millors ressenyes que he pogut trobar, cosa que no ha estat fàcil...

El primer dia vaig començar escalfant en un 6b+, amb cantos gegants, però passos tècnics de fissura i díedre. No es tractava d’una via complicada, però el tacte de  la roca no donava pas gaire confiança, els passos eren llargs i de col·locació… agh!! La vaig encadenar per orgull, doncs us asseguro que unes quantes vegades m’hauria penjat…

Sense perdre la motivació, ens dirigim directes a provar un 7a, amb una entrada molt dura, un pas de dinàmic a un romo i una mica més a dalt, un bidit lateral bastant complicat. Uf!  Desastre, el dit em fa mal en les regletes i el plans i em sento que em tallaria els peus perquè em fan més nosa que servei… en aquest moment el tinc clar: a muerte amb Calders!!! Se’m dona fatal i aixó vol dir que s’ha de maxacar. Penso que si ens agrada gaudir de l’escalada, de la paret, dels moviments… no podem limitar-nos a escalar sempre el mateix tipus de via per molt que ens sigui el més còmode. És semblant al que comentava al link anterior amb els entrenos. Així que motivació amunt i continuem escalant!!

Provo el 7a + de la dreta de l’anterior, és potser una mica més tècnic i no ten físic. Tampoc surt… però ja tinc clar que l’objectiu per ara no ha de ser fer grau sinó metres d’aquest tipus de via fins que em pugui sentir còmoda…

Així que deixo que el company es baralli amb el seu 8b (que el bou encadena finalment i…quin viote!!!se’t cau la baba veient com es mouen per aquells sostres!!) i jo em dedico a fer-lo amb els 6b i 6as

Marxem, quan ja es va la llum, ell amb millor gust de boca que jo… però decidida a tornar un cop per setmana. A entrenar!!!

I sí, a la setmana següent torno, aquesta vegada amb Pablo. Amb uns objectius més clars pel dia, començo a rentar el sector de 6as i 6bs, que no en quedi cap!!! I un pegue a un 7è per acabar de fondre’m!! Objectiu complert, la setmana següent tornarem i anirem pujant el grau!!

Pablo, mentre gaudeix com un nano amb els característics desploms, passos llargs de goril·leig, cantos inhumans… ja som dos els que tornarem ;)